La nina de porcellana

Mira-la arraulida al terra, sola.
No parla ni es mou, solament plora
Ruixant de llàgrimes el sol fred,
Abraçant amb força el seu joguet.

A la galta té una mà marcada,
Envermellida, una bufetada.
I tatuat al braç; un cardenal,
Però és el cor el que li fa mal.

Com ganivets s’han clavat a l’ànima,
Que sagna i vessa l’última llàgrima,
Totes les paraules, crits i insults ,
Que ara només són un plany convuls.

Perquè el plor, la sang i les ferides
En no res quedaran reduïdes.
El que no es veu és el que més dol;
Aquell dolor que no es cura sol.

I ara en el petit racó ajupida,
La nena albira una nova vida,
I submergida en un son espès,
Tanca els ulls; s’adorm per sempre més.